CÉSAR SECO/VENEZUELA/EDICIÓN BILINGÜE ESPAÑOL - CATALÁN/POR: MARIAN RAMÉNTOL/ESPAÑA/LA CASA QUE SOY

 


1.-

PÁJAROS


La luz que los trae a mis ojos

es la luz de la inexistencia.


Detenidos en el semáforo

a la espera de quien llega

en vía opuesta a donde vuelan

concurrentes y tranquilos en

bandada, conversando unos y

otros pían en la fronda respirable

de los árboles, la claridad de

sus aleteos, el sigilo anunciante

de sus vuelos_ atravesar nubes,

volver a otra ciudad que no los

espera. El cielo no los fija a lo

tangible como quisiera. Ese

instante cuando deje de estar

afuera y lea el breve soplo

al que no hacen resistencia y

se los lleva. Podré conversar con

ese ‘Nadie’ que me sigue, piaré

en el verde que aún quede, donde

me vean como uno de ellos,

donde por fin, sólo sea más nada

que canto, solo, sólo canto.


*

OCELLS


La llum que els porta als meus ulls

és la llum de la inexistència.


Detinguts al semàfor

en espera de qui arriba

en via oposada on volen

concurrents i tranquils a

bandada, conversant uns i

altres pien a la fronda respirable

dels arbres, la claredat de

els seus aletejos, el sigil anunciant

dels seus vols_ travessar núvols,

tornar a una altra ciutat que no els

espera. El cel no els fixa a allò

tangible com voldria. Aquest

instant quan deixi de ser a

fora i llegeixi el breu ventoleig

a qui no fan resistència i

se'ls emporta. Podré conversar amb

aquest 'Ningú' que em segueix, piaré

al verd que encara quedi, on

em vegin com un d'ells,

on per fi, només sigui més res

que cant, sol, només cant.



2.-

Blanco


     Saber que no se puede escribir es

          una forma de escribir.

                                     Robert Walser


No estoy diciendo lo que voy escribiendo. 


No voy escribiendo lo que estoy diciendo. 


Escribir nada delante de nada que pide ser 

llenada de nada. Nada escribo y, esto, ya, 

es nada, nada: escritura de nada, nada, sin  

nada escribiendo nada.


*

Blanc

     Saber que no es pot escriure

     és una manera d'escriure.

                         Robert Walser


No estic dient el que vaig escrivint.


No vaig escrivint el que estic dient.


Escriure res davant de res que demana ser

omplert de res. Res escric i, això, ja,

és res, res: escriptura de res, res, sense

res escrivint res.



3.-

Nadie

Volveré por esa calle donde nadie

me recuerda y todos me conocen.

Caminaré por esta otra donde me

ignoran y ninguno sabe nada de mí.

Atravesaré aquel callejón oscuro y

tal vez el ojo que me sigue sólo vea

la sombra que la escasa luz de ese

poste fija en la esquina pensando

a dónde ir.Estaré allí esperando

nada o esperando todo. Acaso sea

la calle contigua la que me lleve a

ese otro lugar distinto a donde iba

y no llegué. La vida no se detiene

a esperar a nadie. Sólo puede mirarme

de reojo mientras paso, pero no es

su ojo lo que anhelo, lo que persigo

es el olvido que no aparece mientras

sigo, aunque lo presienta caminando

adelante distraído o sospeche ya que

no existe porque no me ha visto.


*

Ningú


Tornaré per aquest carrer on ningú

em recorda i tots em coneixen.

Caminaré per aquest altre on

m'ignoren i ningú no sap res de mi.

Travessaré aquell carreró fosc i

potser l'ull que em segueix només vegi

l'ombra que l'escassa llum d'aquest

pal fixa a la cantonada pensant

on anar. Estaré allà esperant

res o esperant-ho tot. Potser sigui

el carrer contigu el que em porti a

aquest altre lloc diferent d'on anava

i no vaig arribar. La vida no s'atura

a esperar ningú. Només em pot mirar

de reüll mentre passo, però no és

el seu ull el que anhelo, el que persegueixo

és l'oblit que no apareix mentre

segueixo, encara que l'intueixi caminant

endavant distret o sospiti ja que

no hi és perquè no m'ha vist.



4.-

NINGUNO

Me han dicho, pájaro qué haces
de nuevo aquí dónde no estás.
Cuántas veces el engranaje se
atascó para que dieras la vuelta
sobre tus pies y lo imposible
vieras sin moverte mientras ibas
adelante. Espaciosa se abría
la calle en medio de ti,
te engullía ella con sus fauces
de asfalto y latón, en bajada y en
subida por igual; su respiración
de fiera apacentada en la acera;
su puñalada de seda siguiéndote
detrás, loca carrera contra la
pared aruñada por gato gimoso
con voz de mujer, allá, donde un
perro latía, en ese su acariciar
la luz que tan sólo dejaba ver
tu sombra al lado de él. Juntos.
Una cruz en lo alto y  aquél hombre,
desnudo, acostado en el piso,
abriendo los ojos en los de quien
lo soñaba y vio que no era él.


*

CAP NI UN

M'han dit, ocell què fas
novament aquí on no ets.
Quantes vegades l'engranatge es
va embussar perquè donessis la volta
sobre els teus peus i l'impossible
veiessis sense moure't mentre anaves
endavant. Espaiós s'obria
el carrer enmig teu,
t'engolia ell amb el seu ganyot
d'asfalt i llautó, en baixada i en
pujada per igual; la seva respiració
de fera agostada a la vorera;
la seva punyalada de seda seguint-te
darrere, boja carrera contra la
paret enrunyada per gat gemós
amb veu de dona, allà, on un
gos batega, en el seu acariciar
la llum que tan sols deixava veure
la teva ombra al costat d'ell. Junts.
Una creu al capdamunt i aquell home,
nu, estirat a terra
obrint els ulls als de qui
ho somiava i va veure que no era ell.


***




Share:

0 comentarios