CONSUELO MILÁN CÓRDOBA/ARGENTINA/ EDICIÓN BILINGÜE ESPAÑOL - CATALÁN/POR: MARIAN RAMÉNTOL/ESPAÑA/LA CASA QUE SOY

 


1.-

No callar (Mar de Alborán)


No quiero callar.

Que no quiero que las palabras

se amontonen en mi boca

y en mi ser.

Que no quiero el sabor podrido del silencio.

Gritar, hablar, decir…

Ser cómplice de uno mismo,

del Universo.

Nada más.

Quisiera bailar sobre los ídolos caídos. 


*

No callar (Mar d'Alboran)


No vull callar.

Que no vull que les paraules

s'amunteguin a la meva boca

i en el meu ésser.

Que no vull el sabor podrit del silenci.

Cridar, parlar, dir…

Ser còmplice d'un mateix,

de l'Univers.

Res més.

Voldria ballar sobre els ídols caiguts.


2.-

Al Sur


Desayunando cerezas nos sorprendió la lluvia,

robándolas al árbol que nos miraba inerte.

Mientras tanto, nuestras bocas mordían

Su trabajo de meses.

Viento, truenos, enorme chaparrón;

nubes de paso que bautizó al día.


Al final, con la calma y la dulce humedad,

el cerezo sonreía.


*

Al Sud


Esmorzant cireres ens va sorprendre la pluja,

robant-les a l'arbre que ens mirava inert.

Mentrestant, les nostres boques mossegaven

La seva feina de mesos.

Vent, trons, enorme xàfec;

núvols de pas que batejaren al dia.


Al final, amb la calma i la dolça humitat,

el cirerer somreia.

                        

3.-

Primavera Equivocada


Ya no puedo darte

los besos perdidos.

Por oscuro pasadizo

me lleva la deriva,

un paso perdido,

como nuestros besos.

La selva amenaza con cerrarlo…

y el tiempo apremia…

No puedo dudar, no debo pensar, 

sólo seguir.

Ya no puedo darte

los besos perdidos.

Me haría sangre en la boca.

      

Esta absurda primavera

que me arrasa el corazón,

que me aplasta, que susurra,

que insinúa con el viento,

que me aturde y no me deja respirar…

Este torpe afán tan triste

que recorre mi cintura,

que la muerde, que la acecha…

¿Locura? ¿Es que acaso tú no ves

que esta tierra es engañosa?

En mis noches de insomnio,

los mirlos cantan desesperados.

Que no es primavera, no…

 El otoño se pasea

con aires de mujer bella

y  llega así hasta nosotros

como una falsa ilusión. Pues…

El dulce pájaro cae siempre

 rendido a los pies del tiempo.


*

Primavera Equivocada


Ja no et puc donar

els petons perduts.

Per fosc passadís

em porta la deriva,

un pas perdut,

com els nostres petons.

La selva amenaça de tancar-lo…

i el temps apressa…

No puc dubtar, no he de pensar,

només seguir.

Ja no et puc donar

els petons perduts.

Em faria sang a la boca.


Aquesta absurda primavera

que m'arrasa el cor,

que m'esclafa, que xiuxiueja,

que insinua amb el vent,

que m'atordeix i no em deixa respirar…

Aquest maldestre afany tan trist

que recorre la meva cintura,

que la mossega, que l'aguaita…

Bogeria? És que potser tu no ho veus

que aquesta terra és enganyosa?

A les meves nits d'insomni,

les merles canten desesperades.

Que no és primavera, no…

La tardor es passeja

amb aires de dona bella

i arriba així fins a nosaltres

com una falsa il·lusió. Doncs…

El dolç ocell cau sempre

rendit als peus del temps.


***








Share:

0 comentarios